Aquest passat
dissabte (27/10/2018), mos hem traslladat an es municipi d'Alcúdia, per
realisar una matinal per una petita, però entretenguda muntanya, es darrer
promontori de sa serra de Tramuntana, sa seva falda conclou a sa zona humida de
s'albufera, faig referència a sa Serra de Són Fe.
Començam sa ruta en
s'antiga pedrera, avui convertida en un petit llac o un gran bassiot, després
s'inicia una curta però dura pujada per s'interior d'una inclinada carritxera, s'ha
de dir que tota s'excursió vàrem estar ben acompanyats pets atrevits moscards,
centenars, que dic milers, sa meva pell és testimoni fidel d'aquest
assetjament.
Parada obligada per
visitar una curiosa font, entrada per una estreta mina (grassos estrènyer-vos
2), després continuam en ascens a sa recerca des pas que mos situa en es primer
capcurucull, sa Penya des Migdia, 267m snm segons
sa cartografia, després feim cim en és Puig de Són Fe 268m snm.
Mos aturam a
acontentar an es nostro sofrit estómac, però sense badar, es temps
empitjora per moments i sa previsió, si no falla, donen aigua a partir des mig
dia.
Anam crestejant per
després descendir fins en un serral on s'inicia es torrent de sa Coma
Fonda. En aquest tram recorrerem unes antigues murades, remuntam una mica per
situar-mos en es tercer i darrer cim, és Puig de Ca na Bassera.
Cauen ses primeres
gotes i se sent enfora es retronar del cel que mos alerta de sa proximitat de
s'ira d'en Thor, es déu des tro, ses previsions se confirmen.
Sense dir ase ni
bístia i com posseït pes diable, Ramiro emprèn sa fugida pes jaç des torrent,
en Xisco que no podia permetre que aquel li tragués molt d'avantatge,
li segueix ses passes a certa distància, vage guia, deixa sa guarda escampada i
a sa seva sort.
An es
final arribam an es pla, passam a prop d'un vell pou i prenem un ample camí
acostat en una paret que delimita sa zona on s'acumulen ses cendres de sa
central tèrmica d'és Murtarar, en sortir des bosc arribam a s'asfaltat des camí de
Biniatria, comença a ploure, an es principi suau, però a mesura que mos anam
acostant an es final, cau un autentic diluvi, impermeables, fudes, paraigües,
un desplegament d'ormejos per frenar es poals d'aigua que el cel mos regala.
Tots remullats
decidim anar cadascun cap a sa seva casa a assecar-se i posar-se en lloc segur
de lo que s'aveïna. Ses cerveses per un altre dia, sort que Aina de Betlem no
venia, que si no mos posa a parir.
